Món salvatge

Veig com passa, com tot passa pel davant,
tot i res es important
Veig com la roca del camí encara té per descobrir
Tot el què he deixat passar

I estirada a terra
encara em bull la sang calenta
I el petó dels meus llavis
s’ha perdut per aquests carrers
És la flor que hi ha al camí,
que despunta un a un tots els meus dits
preguntant-me;
Preguntant-me si avui voldré salvar-me,
o quedar-me entre les cendres d’aquest món salvatge

Salvatge, salvatge, salvatge…
Salvatge, salvatge, salvatge…

No… No…

No sé què dir, no sé què fer, no sé on anar
No sé on mirar, no sé on buscar, ni què pensar

Ah… Ah… Ah… Ah…

Si pogués sols parlar-te amb el cor
No obriria mai més la boca
Si pogués mirar sense veure’t la pell
No tindria cap sentit creure’m qui ets

Salvatge, salvatge, salvatge…
Salvatge, salvatge, salvatge...
Salvatge, salvatge, salvatge…
Salvatge, salvatge, salvatge...

No… No…

No on mirar, no sé on buscar, ni què pensar
No sé parlar, no sé cantar, no sé estimar

Ah... Ah... Ah... Ah...

Si pogués sempre més veure’ns així
Forts i fràgils, de cor preciós
No tindria cap sentit res del què et dic,
I estimar la vida en un sense-sentit

Salvatge, salvatge, salvatge...
Salvatge, salvatge, salvatge...
Salvatge, salvatge, salvatge...
Salvatge, salvatge, salvatge...
Salvatge, salvatge, salvatge...
Salvatge, salvatge, salvatge...